19/06/2013

Miquel Hernández Paredes "Miki", base del sènior masculí i entrenador del mini femení

En Miki em rep amb el somriure que sempre l'acompanya, i és que poques vegades se'l veu enfadat dins del pavelló, on desenvolupa la seva passió: el bàsquet. Tot i que em diu tímidament que ell no és de parlar gaire i que li costa expressar-se, quan comencem a parlar de bàsquet, tal com m'imaginava, no hi ha qui el pari. Els ulls li brillen quan no troba les paraules per poder definir què és per a ell aquest esport. Un entusiasme que se li veu també a la pista, tant quan intenta ensenyar tot el que sap a les nenes que entrena, com quan dirigeix el joc com a base del seu equip. Això sí, no té pèls a la llengua a l'hora de ser crític amb el que considera que caldria canviar o millorar. I també és sincer quan reconeix que algun dia va tenir el somni de convertir-se en una gran estrella del bàsquet.

Lloc i data de Naixement: Blanes, 13 de febrer de 1987

Color preferit: blanc, negre i blau

Equip de bàsquet: ara no sóc de cap equip, m'agrada el bàsquet simplement. De petit era un fanàtic de la Penya i també m'agradava molt el TAU. I era soci del Girona, quan jugava allà, perquè tenia el carnet i hi anava.

Anys que fa que està vinculat al bàsquet a Lloret: Tres anys de petit i, després de marxar uns anys a altres clubs, en porta cinc aquí.

Com et vas iniciar en el món del bàsquet?

Vaig començar als vuit anys. Primer vaig fer el típic, vaig anar provant esports... Vaig començar fent taekwondo i futbol i al final vaig acabar en el bàsquet. Ja porto 17 anys jugant. És allò que ho veies per la tele, al teu pare també li agradava veure-ho, i alguns amics del cole que en feien em van dir que m'hi apuntés, m'hi vaig apuntar i ja m'hi vaig enganxar.

Com ha estat l'evolució aquests 17 anys?

Vaig començar a Lloret durant tres anys. Després vaig anar a Pompeu, a Salt, on vaig estar un any. Al Sant Josep hi vaig entrenar durant un any i mig i ara en porto cinc a Lloret. Ha estat bé tot aquest temps, però sí que és cert que ja quan arriba una edat t'ho comences a prendre amb més calma... Perquè quan ets petit et poses molts de reptes, vols arribar aquí, allà... Però després ja dius "vaig a passar-m'ho bé i ja està".

Com vas anar a parar al Sant Josep de Girona?

T'explico. Vaig marxar de Lloret perquè jo volia aprendre més, llavors no hi havia el que hi ha ara, que tenim l'escola, i està molt bé per formar-se. Abans no hi era i vaig marxar. També va coincidir que em van agafar a la selecció gironina, que no sé si és el que ara es diu PDP (Programa de Perfeccionament). En tot cas, em van agafar a la selecció gironina i l'any següent vaig decidir anar a l'escola Pompeu Fabra de Salt. Jo crec que aquell any va ser el meu millor any, el que millor m'ho vaig passar, a preinfantil. Perquè el grup era impressionant, jo venia de fora, tots eren del cole, però jo quan anava allà em sentia com si fos del cole, t'integraven molt bé. Teníem dotze o tretze anys...

Però, per què vas anar a parar a aquest equip?

L'Amaya coneixia l'entrenador d'allà, en Toni, i per això vaig poder entrar-hi. Aquell estiu vaig anar a un campus al Collell, on hi havia entrenadors del Sant Josep i em van dir que anés a fer les proves i a partir de llavors vaig entrar allà. Vaig estar un any a infantil i vaig començar al cadet, però vaig marxar. Després vaig estar quatre o cinc anys a Pineda, fins a sub-21, que vaig tornar aquí a sub-21 fins i fins ara.

I per què vas marxar del Girona?

A Pompeu vaig estar perfecte. El rival més gran que hi ha a Pompeu és el Sant Josep, fins i tot fèiem partits disputadíssims, tot i que mai no l'aconseguíem guanyar. Recordo un partit de pre-infantil que vam jugar allà al pati, amb els taulers glaçats a les nou del matí amb un fred increïble, i el marcador 80 i escaig a 80 i escaig, nanos que acabàvem de començar amb la cistella gran! Vull dir que eren partits molt emocionants i amb molta rivalitat, tot i que mai no els aconseguíem guanyar. I vaig passar del bon ambient al Sant Josep, que era tot el contrari. Si vols aprendre, allà aprendràs com a cap lloc, perquè aprens molt i jugues contra equips com el Barça, el Sant Josep de Badalona, l'Hospitalet, la Unió Manresana... Aprendre aprens, però aquell equip que em va tocar a mi no m'agradava, perquè no era un equip, no t'integraven, jo venia de fora però no em sentia acollit, a més a més, hi havia molta pressió dels pares, l'entrenador tampoc no m'acabava d'agradar... I per unes coses i unes altres vaig acabar marxant. Que ara en el fons me'n penedeixo, perquè jo crec que podria haver millorat molt més allà que no pas en altres equips, però són decisions que prens quan ets petit i després t'adones que no hauries d'haver-ho fet... Que a vegades has d'aguantar una mica la pressió i això...

I a Pineda?

A Pineda molt bé. Va tornar a ser més o menys com a Pompeu. Fins i tot el primer any de cadet molt bé, quan vaig arribar a mitja temporada. I el següent any vam quedar campions de Catalunya de nivell A, o sigui teníem molt bon equip. Després un va anar a la Penya i un altre al Mataró, i es va desfer una mica, tot i que vam seguir tenint bon equip i els dos anys de júnior vam estar molt bé. I també em sentia molt bé allà, em sentia còmode amb l'equip. Allà hi vaig anar a parar perquè el meu pare i jo anàvem molt allà a mirar partits.

Per alguna cosa?

Perquè ens agrada el bàsquet i a vegades anàvem a Blanes, a vegades a Pineda... I vèiem que el sènior tenia un bon equip, que estava a Copa Catalunya i fins i tot estaven per pujar a Lliga EBA. I fins a Sub-21, que em vaig fer mal als lligaments del genoll, que no va ser res greu, però vaig parar dos o tres mesos i ho vaig deixar. I l'any següent vaig tornar al Lloret.

Vas venir cap aquí?

Sí, vaig tornar aquí perquè hi havia amics, com l'Antonio o l'Adri, i altres, que em van dir que volien fer un sub-21 i ja m'he quedat.

T'agrada el Lloret?

Sí, m'agrada, però hi ha coses que jo milloraria molt. Els companys molt bé, però aquí falta molt de compromís. No pot ser que quan juga el Barça no entrenem, què és això? I a més a més, ara mateix estem penúltims a Segona Catalana, i sembla que estiguem primers. Hem d'entrenar. En Pep sempre ho diu, que els equips que entrenen bé a la segona volta, són els que després es nota, guanyis o perdis, però es nota. Quan juga el Barça no entrenem i a tothom li sembla bé, eh!. Però a mi no em sembla bé!. A més, sèniors d'edat sènior som quatre o cinc als entrenaments. I gràcies als sub-21 que els arrepleguem i fem entrenaments de deu o quinze, que si no no entrenaríem. Jo crec que el club hauria de fer alguna cosa. Perquè, per exemple, als partits quanta gent ve a veure'ns?. Poca, poquíssima. Jo crec que els nens petits, que són els que comencen de base, han de tenir una referència de gran, que pensin "jo de gran vull ser com ells, vull arribar a ser sènior". Però cap dels petits ve a veure'ns, no tenen aquesta motivació, i hi ha molts nanos que arriben a infantil o cadet, se'n cansen i ho deixen. Jo crec que el club hauria d'engrescar més aquests nens perquè fessin afició.

Això alguna vegada s'ha intentat, no?

Sí, però és clar, s'intenta als partits importants. Però això s'ha de fer sempre, perquè jo vaig a veure el sènior femení i té més afició que nosaltres, que a vegades tenim dues persones al públic!. Això no pot ser!.

I el tema del compromís que comentaves?

No sé per què passa... no ho entenc!

Però sempre ha passat?

Des de que jo entreno aquí sí. Et posaré un exemple: fa dos anys vam baixar a tercera i vam jugar les fases. Teníem tres partits, un a casa, un a fora i un a casa. Doncs aquelles tres setmanes, érem quatre a entrenar!. Això et diu la importància que hi donava la gent, que li era igual. Com pot ser?. És que jo m'emprenyo molt i clar vens aquí a les onze de la nit i et trobes el que hi ha i et vénen ganes de marxar cap a casa i fins i tot de pensar en deixar-ho. No entenc per què falta aquest compromís...

T'has plantejat de marxar un altre cop?

A vegades ho penses, però ja no de marxar, sinó de deixar-ho ja! (riu). I dedicar-me a entrenar les nenes i ja està. Però és que a mi m'encanta fer esport, ho necessito, fins i tot vaig a córrer, vaig en bici...

A mi m'han dit que t'han vist córrer a les quatre del matí...

(riu) Sí, a vegades quan els altres estan de festa jo vaig a córrer! Sobretot a l'estiu, que fa molta calor i me'n vaig a córrer. M'agrada molt fer esport, m'allibera. I per això m'emprenya molt, perquè m'ho prenc seriosament i em trobo el que hi ha...

T'agrada algun altre esport, a banda d'anar a córrer?

Sí, l'atletisme, la bicicleta, inclòs veure-ho per la tele! Les pujades aquelles... I el futbol m'agrada veure'l, jugar no gaire.

Segueixes algun equip de futbol?

No... Segueixo el Barça però per anar en contra (riu). No, no... M'agrada el València... La gent em diu que sóc del Madrid i dic que no, però he de reconèixer que una mica sí que m'agrada (riu). Jo sempre dic que no però una mica sí... És que només poden guanyar o el Madrid o el Barça... Si hi hagués un altre equip... Però no sóc gran seguidor de cap equip.

De què et ve aquest odi al Barça?

De petit era del Barça, però va venir el Van Gaal i va portar la selecció holandesa i em va emprenyar molt i li vaig agafar mania!. I això que el Barça ara té un equip amb molta cantera i la gent em diu que he de ser del Barça més que mai, però li vaig agafar mania i prefereixo qualsevol equip, València, Athletic de Bilbao, Madrid...

Si tinguessis fills t'agradaria que fessin bàsquet?

Sí. A veure, m'agradaria que fessin bàsquet, però si no els agradés tampoc no els podria obligar. Per mi seria important que fessin esport. A veure, quan fossin petits els posaria una cistella petita i aquestes coses... Però és clar, si quan tinguessin més decisió volguessin fer una altra cosa, no m'hi oposaria...

Què té el bàsquet?

Per mi ho és tot. Jo sense el bàsquet no podria viure. És que no t'ho puc definir, sincerament, per mi és tot. O sigui, jo estic un mes sense entrar en un pavelló o botar una pilota i...

Això ha passat algun cop? Perquè sempre estàs al pavelló!

(riu) Sí, exacte. És una cosa que m'agrada molt, com quan estàs enamorat i et pregunten per què t'agrada i no ho saps, t'agrada i punt! Em relaxa, m'allibera... i també m'emprenya!

Com una nòvia...

Exacte! A vegades quan m'han preguntat si tinc nòvia els he dit "La pilota és la meva nòvia", és la meva millor amiga.

I quan estàs en un partit desconnectes?

Ho visc força. Quan les coses van bé, bé. Però quan les coses no van bé, m'emprenyo, perquè no sóc d'aquells que m'importa poc la cosa, jo ho sento. Jo vinc a jugar el partit seriosament, no vinc a passar l'estona, més que desconnectar, connecto, vull dir que estic en el partit, no estic de relax, no sé si m'explico...

Estàs al 100%. Desconnectes del món però totalment connectat al partit...

Exacte. Tot i que a vegades tens altres problemes al cap i ja saps que per aquell partit no tens gaires ganes, no vens gaire motivat... El meu entrenador ho llegirà (riu), però és veritat, hi ha vegades que no véns motivat als partits aquest any, però és normal, als entrenaments som tres, quatre, cinc... I als partits potser som tots, però no serveix perquè si no entrenes junts no pots jugar bé...