19/06/2013

Entrevista Toni López Mancilla, tresorer del club des del 2001 – 2007 al club femení i des del 2007 fins ara al Bàsquet Lloret unificat “Jo crec que no tothom és conscient de la feina que fem. Hi ha molta gent que es pensa, dit amb una exageració, que nosaltres ens estem fent cases a la Rocagrossa. Però nosaltres, tots els membres de la Junta sense excloure’n a cap,treballem moltíssimes hores i  no cobrem res. L’única satisfacció és veure que el club tira endavant”.

Data i lloc de naixement: 13.03.1956 a Palma del Río (Còrdova)

Professió: Administratiu

Aficions: bàsquet, cinema, teatre i reunir-se amb la família i els amics

Color preferit: groc

Equip de bàsquet: Selecció Espanyola i Reial Madrid

Anys que fa que està vinculat al bàsquet a Lloret: des del 2001 de manera activa en el club, abans ja seguia a les seves filles i havia fet algunes taules Que en Toni és un home entregat salta a la vista. Només cal veure la gran quantitat d’hores que dedica al club sense rebre res a canvi. Bé, la gratitud de veure com un bon grapat de jugadors i jugadores poden practicar còmodament el seu esport sense ni tan sols donar-li les gràcies. Amb això es conforma i no guarda gens de rancúnia. No vol agraïments, només bon ambient. Per això es porta bé amb tothom. O potser és perquè és qui remena els calers i cada final de mes s’encarrega de rebre tots els joves entrenadors impacients per cobrar el seu sou, tot i que és d’allò més simbòlic. Sigui com sigui, sempre té un somriure preparat per donar el seu toc d’optimisme i les seves crítiques constructives a qui faci falta. I és que en Toni, si em permeteu l’expressió, és un tros de pa. Això sí, no deixa escapar cap oportunitat per reclamar més espònsors per finançar el club! Com vas iniciar-te en el món del bàsquet? Hi estic ficat des que les meves nenes van començar, quan tenien sis anys, que van començar a la Immaculada. Des de llavors sempre les he seguit a tot arreu i sempre he estat molt ficat en tots els partits. També he fet taules. Quan van acabar a la Immaculada i es van passar al club, el meu funcionament seguia igual, acompanyant-les a tots els partits, fins que el 2001 ens vam trobar que la junta del bàsquet femení ens va reunir a tots els pares i ens va dir que deixaven el club i que si algú volia fer-se’n càrrec havíem de ser els pares. En aquella mateixa reunió, els pares, per no deixar les nenes sense poder jugar, vam decidir fer-nos-en càrrec. I en aquell mateix moment vam començar a dir càrrecs i el que volia fer cadascú. Vam agafar el club sense tenir ni idea de portar un club i a força de dedicar moltes hores vam aconseguir que el bàsquet femení anés creixent i s’anés finançant bé. Vam estar fins el 2007, que és quan es va decidir la unificació, que era una fita que teníem des del moment que els pares vam agafar el bàsquet femení, perquè no enteníem per què hi havia d’haver dos clubs diferents. Aleshores els dos clubs ens vam posar en contacte i vam decidir que seria una bona idea unificar-nos. Des d’aquell moment vaig continuar fent la mateixa tasca, fent de tresorer i fins ara. El 2001 agafeu les regnes i decidiu que és millor unir-vos, però fins al 2007 passa molt de temps. Per què va costar tant de temps? No ho vam decidir des del primer moment. Era una idea que nosaltres teníem, ningú entenia per què no estàvem unificats, ho comentàvem entre nosaltres, però decidir fer la unificació va portar dues temporades, una per fer contactes i una altra per decidir com ho faríem. I ja ho vam portar a terme. I ha sortit bé? Ha sortit bé, estem contents. En aquella Junta nova que es va crear hi havia gent del femení i gent del masculí i ara mateix continuem pràcticament els mateixos. Hi ha hagut només un parell o tres de persones que ho han deixat per qüestions personals, però des que es va unificar continuem els mateixos amb la mateixa idea d’intentar potenciar el bàsquet a tot nivell i mirant que el bàsquet femení dins del club tingui la mateixa importància que el masculí.  I la té? Sí. Nosaltres des de la Junta, almenys, mirem sempre que sigui així. Cal tenir en compte que hi ha persones del femení dins encara que vigilen aquest tema, tot i que no cal vigilar res perquè tots els membres de la Junta mirem el bàsquet com a bàsquet, sense mirar sexe. A nivell personal, amb tot aquest temps, el bàsquet s’ha acabat convertint en alguna cosa més que una afició de les teves filles? Sí, lògicament, perquè l’afició de les meves filles ha acabat implicant-me al 100% a portar un club, que jo mai no ho havia fet. Al principi semblava que era una mica pesat, però a mesura que ha passat el temps em trobo molt a gust, perquè l’ambient que hi ha a la Junta és molt maco. Treballem molt i moltes hores, però només per veure que el bàsquet té una força i va creixent ja estem contents. Jo també tinc molt de contacte amb el sènior femení, perquè vinc del femení i he crescut amb el bàsquet femení i hi ha la meva filla i sempre he estat amb aquestes jugadores. Tinc molt de contacte amb elles i em trobo molt a gust. I amb el bàsquet en general m’he acabat implicant i de moment estic molt bé. La feina que fa la Junta és una feina reconeguda o potser la gent no n’és conscient? Jo crec que no tothom és conscient de la feina que fem. Hi ha molta gent que es pensa, dit amb una exageració, que nosaltres ens estem fent cases a la Rocagrossa. Però nosaltres, tots els membres de la junta sense excloure’n a cap, treballem moltíssimes hores, no cobrem res i l’única cosa que fem són despeses, perquè si hem de trucar ho fem amb els nostres telèfons, si hem de fer coses les fem amb les nostres eines i no cobrem mai res. L’única satisfacció és veure que el club tira endavant. I desafortunadament no tothom ho reconeix, perquè hi ha molta gent que pensa que això funciona sol, però això no funciona sol si no hi ha persones que tiren endavant. Faltaria més gent? Sí, sempre. Pensa que des que vam començar som la mateixa gent, hi ha hagut un parell o tres de persones que han causat baixa i ara estem poca gent portant el club. Això potser és una assignatura pendent, perquè sempre que intentem demanar ajuda, la gent mai no acaba d’integrar-se. És molt bonic que els teus fills juguin a bàsquet, però cal gent que s’hi impliqui. I la veritat és que ens faria falta a qualsevol secció, sigui esportiva, econòmica, sobretot a la part social, és a dir, el contacte amb les parts de fora, sobretot intentar contactar amb espònsors, que és vital, però també col·laborar en aspectes de la pàgina web, etc... Són coses que moltes vegades hem d’anar fent les mateixes persones. L’ideal seria que les persones se centressin en la seva vessant, però hi ha coses que es queden penjades i ens ho hem de repartir. Hem intentat moltes vegades trobar altra gent, però la gent no s’acaba d’implicar. Quina és la feina exacta del tresorer? Lògicament, tot el que té a veure amb els calers. Controlar les quotes, els bancs, el pressupost inicial... També pagar els entrenadors, preparar la documentació que s’ha d’entregar al secretari per demanar les subvencions pertinents que s’ha de demanar... i tot el que sigui de l’àmbit econòmic. Es nota la crisi? Sí, molt. Principalment a la part que més falta ens fa, insisteixo, el tema dels espònsors, que és la font externa més important d’ingressos que té el club. Però no només no hem aconseguit que això creixi, sinó que inclòs se n’han perdut alguns per culpa de la crisi. Per la crisi, també, a l’hora de pagar la gent té més problemes, han de fer més esforços i s’ha de regular més a veure de quina manera ho fem. La gent a l’hora de pagar potser decideix que no es pot apuntar. S’ha notat una davallada de jugadors? Això potser no tant. Hi ha més dificultat, però no és que hi hagi hagut un índex molt important de pèrdua de jugadors. Sempre ens movem entre dotze i catorze equips cada temporada. S’està intentant lluitar molt per la part de base, el que és l’escola de bàsquet, perquè és el que ha de crear jugadors. I aquest any també s’inicia el bàsquet a les escoles, per intentar trobar més gent que vingui a parar al club. L’afició va començar seguint a les teves filles. Elles van començar a fer bàsquet i a tu el bàsquet et va agradar o bé a tu t’agradava el bàsquet i elles van començar a fer-ne? A mi el bàsquet m’agradava com qualsevol altre esport. La veritat és que mai no he sigut gaire de seguir els esports en general, tot i que sempre m’ha agradat estar informat de tots. Però va ser des que les meves filles van començar i les vaig anar seguint cada setmana que em va començar a agradar, fins a tal punt que ara arriba l’estiu i em trobo que em falta alguna cosa, em falten els partits de la setmana, em falta l’ambient del poliesportiu i em falta veure el bàsquet. Bàsquet professional en mires? M’agrada estar informat, però de mirar mirar... miro més que res els grans equips, el Barça, el Madrid i la Selecció... Però no per res, sinó que normalment no sóc d’estar mirant tots els partits. Si tinc oportunitat de veure’l, el veig, però no em tiro dels cabells si no els puc veure, més que res perquè no en tinc. I has jugat algun cop? Mai. Ni a cap altre esport. Potser perquè a l’època que jo vaig anar al col·legi tot això no estava tan desenvolupat com ara, que trobes esport a tot arreu. M’hagués agradat molt fer algun tipus d’esport, però no vaig arribar a fer-ne. Jugava als patis i poca cosa més... Després, ja de gran, he practicat quatre o cinc anys aeròbic, per mantenir-me una mica, però dedicar-me expressament a un esport no. I t’hagués agradat el bàsquet o qualsevol esport? La veritat és que si hagués conegut el bàsquet de petit i hagués tingut les oportunitats que hi ha ara potser sí que m’hagués ficat dins del bàsquet. M’agrada, trobo que és un esport molt maco. Què aporta a una persona? O què creus que ha aportat a les teves filles, per exemple? Jo penso que les meves filles, com a persones, han acabat sent més persones, han acabat sabent que les coses s’han de fer tenint en compte les altres persones de l’equip, els ha portat més tolerància. La meva filla, per exemple, és molt nerviosa i en canvi en el bàsquet es domina més. O sigui que penso que, a nivell general, el bàsquet forma persones, a part de l’esport. Et va saber greu que la teva filla gran deixés el bàsquet? Sí, sí, em va saber greu. M’hagués agradat que hagués continuat, però vaja les circumstàncies la van portar a deixar-ho per una qüestió personal. Va arribar un moment que no es trobava gaire a gust dins del bàsquet per l’ambient que hi havia, ja que té un caràcter que li afecten més les coses, i també va començar a estudiar a fora i per tot això va decidir deixar-ho. La petita, en canvi, viu pel bàsquet. I la teva vinculació al club va lligada a la vinculació de la teva filla petita? Si ella ho deixés, et veuries obligat a deixar-ho o potser continuaries vinculat? A veure... el bàsquet està lligat a la meva filla des de l’inici, però no continuo ara perquè continuï la meva filla, continuo perquè a mi sempre m’ha agradat complir si em comprometo amb una cosa. El dia que jo decideixi que no em trobo a gust, diré que no comptin amb mi i ho deixaré. Però ara ja no crec que estigui vinculat a la meva filla. Si ella deixés el bàsquet potser ho deixaria, però no per res, sinó perquè també són molts anys que estic fent el mateix i hi ha moments que s’ha de donar pas als altres perquè, com deia abans, a vegades és molta feina i moltes vegades no és reconeguda. No crec que estigués lligat el fet que la meva filla deixés el bàsquet, encara que si continua com ara, crec que aquesta serà com les velles glòries que encara juguen! T’agrada l’equip on està ara? Sí. Què en destacaries? El bon rotllo que hi ha. Jo sempre he vist els equips que han anat pujant i penso que l’equip aquest que es va formar fa un parell d’anys és un dels equips que he vist més maco en qüestió de bon rotllo. I això crec que es transmet inclòs a la pista al moment de jugar. M’agrada molt que sempre facin coses, com anar-se’n un cap de setmana a una casa rural, i a més totes acudeixen a les festes que es fan a nivell de club,... I tot això sempre ho poso jo com a exemple quan a la Junta es parla dels equips, perquè trobo que hi ha molt bon rotllo, tant des dels entrenadors fins a l’última jugadora. Et fan patir? Sí. Però jo penso que sóc un bon patidor. No pateixo tant per si el partit va malament o no, sinó quan l’equip no juga com jo sé que pot jugar. Perquè jo sempre els dic que saben jugar més del que han fet. Si fan un bon partit i al final el perden, l’han perdut. Però pateixo més quan veig que l’equip no és el que jo conec. Tot i que també donen moltes alegries. Ets crític amb les jugadores? Sí. Sempre, quan acaba un partit, els dono la meva opinió, de manera objectiva. La que l’ha volgut escoltar l’ha escoltat i la que no, no. Sempre l’he donada i penso que amb el temps les noies també s’han acostumat a escoltar-me. Moltes vegades jo dono la meva opinió, elles la seva i els viatges de tornada es converteixen en un debat de com ha anat el partit, del que es podria haver fet i no s’ha fet bé... I és una crítica que a elles també els pot ajudar, perquè sempre intento fer-ho de manera constructiva.  Recordes algun moment especial en tots aquests viatges que has compartit amb el sènior femení? Jo vaig gaudir molt l’any passat, quan es van trobar amb els equips que en teoria sobre paper eren superiors a elles. Em va agradar el joc que va fer el nostre equip en els partits importants, com el Quart o el Palafolls, van ser uns partits que em van fer gaudir molt, perquè veia l’equip jugant com una màquina, jugaven totes a una, de tal manera que van arribar a superar a aquells equips que en teoria eren superiors! Es va acabar guanyant a casa d’ells quan amb alguns s’havia perdut a casa nostra! Segueixes algun altre equip? No, he vist alguns partits del sènior masculí algun dissabte que he vingut a veure’l i també algun dels petits perquè quan arriben a dalt em fa gràcia de recordar com eren quan van començar. I de femení de formació també en veig algun esporàdicament. Però vaja, amb l’únic que estic sempre és amb el sènior femení. Aconsellaries a la gent que apunti els seus fills des de petits a jugar a bàsquet? I tant que sí. Perquè jo crec que el millor exemple que es pot donar és el que he viscut jo. Jo he viscut el bàsquet, això m’ha permès estar amb les meves filles contínuament, vivint amb elles les seves vivències amb l’esport, les he vist com s’anaven formant com a persones i com a esportistes i això és molt gratificant. Li aconsellaria a qualsevol persona que el seu fill jugués a bàsquet, però sobretot que ells estiguessin també vivint aquesta vivència amb el seu fill. No com altres persones que deixen el seu fill i ni van als partits ni res. Els fills agraeixen això, ho agraeixen molt. La meva filla ja és gran i jo sé que ella agraeix que jo hagi estat a cada partit. I això també fa que es potenciï més la relació entre pares i fills. Des de la Junta es toca el tema dels pares, d’intentar involucrar-los més? Que ajudin amb el que puguin o que vinguin a animar als partits... Sí. L’any passat es va intentar moltes vegades engrescar equips petits que vinguessin amb les famílies per animar els partits importants dels equips superiors, però de moment no ha tingut l’acollida que nosaltres esperàvem. Però això no vol dir que nosaltres deixem el tema de banda, continuarem insistint perquè la gent s’impliqui en aquest sentit. És important que els nens i nenes vinguin a veure els partits, i els que siguin més petits que els pares intentin acompanyar-los. Per a les criatures petites és molt important veure les figures dels equips de dalt i el fet d’implicar-los des de petits a animar i tot això pot crear-los més caliu de bàsquet, a part que els pares poden viure més les experiències amb els seus fills. Jo crec que és important, però costa. No sé si per la feina de Lloret, que tothom està involucrat sempre amb molta feina... però la qüestió és que es podria fer més. A mi m’ha fet pena moltes vegades el fet que sovint als partits hi ha més públic de fora que de Lloret. Jo acompanyo als partits de fora al sènior femení i veig altres pavellons i al·lucino de la gent que hi ha per veure partits. des de cries petites a més grans, hi ha molta gent. I aquest ambient no l’he vist mai aquí. L’he vist potser amb l’equip de sènior masculí i en algun partit concret de femení. Però això que per norma el Pavelló s’ompli perquè hi ha partit no passa. I en altres llocs està ple pels pares, els germans, els cosins, els amics... que van a veure el partit. Aquí potser costa una mica més, però espero que això s’animi en un moment o altre. Pel que fa als espònsors, hi ha algun secret per captar-ne? A veure, el secret és anar trucant a portes i anar demanant. El problema és el que et deia, ens falten les persones que es poden dedicar a buscar aquests espònsors, perquè nosaltres no donem a l’abast. Però quin seria l’argument per convèncer a un empresari perquè esponsoritzi el bàsquet? Jo començaria dient que Lloret es ven com a “Vila esportiva” i no entenc que llavors, havent-hi tants de negocis com hi ha a Lloret, no estiguin més bolcats amb l’esport. Jo el que diria, a part que això li pot desgravar, que això és el més important per a ells, és el fet que estan ajudant que unes persones estiguin fent un esport, que no estiguin al carrer, que estan fomentant que les persones que surtin d’aquest esport seran millors persones a la seva vida diària i estan ajudant que aquestes persones facin el que més els agrada, l’esport que més els agrada. Perquè això és molt gratificant, però tot això costa diners inevitablement i aquests diners no poden sortir tots de les quotes. M’agradaria molt poder dir que les persones que han de fer bàsquet no han de pagar cap quota perquè tenim molts d’espònsors i amb això ja fem. Seria fabulós. Però no arribem amb això. I també m’agradaria poder dir a un entrenador que el club li pagarà la formació i poder pagar-li un sou que no sigui tan simbòlic com és ara. Però la formació ja es paga, no? Sí, però si el club pogués disposar de més diners podria ampliar per a més coses. O potser inclòs poder destinar una part d’aquests diners a fer una mena de beques a persones que tinguin més problemes econòmics, ja que trobes molta gent que pot fer un bon paper jugant a bàsquet i que no juguen perquè no poden pagar-s’ho. Des del 2001, no sé si és comparable perquè abans era femení sol, però podem dir que és el pitjor moment econòmicament? No es pot comparar perquè amb el femení treballàvem amb quatre equips, més o menys, i només que trobessis quatre espònsors facilitava molt la feina, perquè hi havia poca gent. Ara treballem amb uns catorze equips, de dotze a quinze persones per equip i això requereix molt. I l’índex d’espònsors des que teníem el femení a ara no ha crescut gaire, mentre que el volum del club és molt més gran. I ara amb la crisi encara menys. Jo animaria a la gent a buscar espònsors, que al cap i a la fi no són tants diners per a una empresa, ja que, a més, es podran desgravar. És una quantitat negociable o és un preu fix? Hi ha un preu fixat, però són diferents tarifes, des de 200 a mil euros. La que més pugui donar són mil euros a l’any i jo crec que això no és significatiu per segons quina empresa. Mil euros seria esponsoritzar un equip amb la samarreta? Sí. I amb 200 o 350 euros el fet que cada setmana surti la publicitat de l’empresa en els cartells dels partits, durant tota la temporada, des del setembre fins al juny. O sigui que, per qüestió de preus, hi ha moltes possibilitats de poder adaptar-se, qualsevol empresa pot arribar a un preu o altre, la qüestió és decidir-se a fer-ho. Sempre insistim als pares o als jugadors més grans que si coneixen algú o tenen contacte amb una empresa determinada que intentin captar-los, no una persona que s’hi dediqui expressament, però alguna col·laboració esporàdica. Però és que ara aquesta feina només la fa la gent de la Junta i arriba un moment en què no arribem a tot, són moltes hores de feina.
BATERIA DE PREGUNTES:

Bàsquet femení o masculí: femení

Jugador ideal: Pau Gasol

ACB o NBA: ACB

Un moment inoblidable en el món del bàsquet: Quan ens van donar el premi Llevant, a la Festa de l’Esport, i quan les noies del sènior femení em van regalar una placa i un polo d’agraïment. “Una afició que omple estadis”, deia el polo!

Fita pendent en el món del bàsquet: que el bàsquet trobés molt bon finançament, perquè és d’on més patim. M’agradaria que els espònsors es bolquessin.

M’agradaria que el Bàsquet Lloret... estigués molt ben cobert a nivell d’espònsors.

M’agrada del Bàsquet Lloret... que a nivell de Junta, a part que treballem molt, hi ha molt bon ambient i el tracte amb el jugador, almenys jo, el trobo molt bo, em trobo molt a gust.

Com definiries el bàsquet amb tres paraules? Formació, amistat i “bon ambient”.